EL DARDO ES LA PALABRA (XIX)

 SOBRE L'ORIGEN DEL NOM «AUSIAS»

Esculptura en pedra d'Ausias March feta per José Rausell Sanchis erigida a Gandia el 1959

- Fem aquesta entrada en honor al gran escriptor n'Ausias MARCH i RIPOLL que visqué entre els segles XIV i XV i un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià.

- Hem de començar per la Bíblia, més concretament, pel llibre dit d’«Oseas/Osees», en hebreu הוֹֹשֵׁעַ  -llegiu «hoshéa»-. En el primer versicle del llibre (Oseas 1:1), figura el següent text: «Palabra de Yavé que fue a Oseas, hijo de Beerí, en los días de Uzías...». Uzías/Uzies s’escriu en hebreu «עֻץִּיָה» -llegiu «’utsíia» (en castellà sería «utsíya».

- El mateix succeeix a l'evangeli de Mateu (1:8) «I Asa va engendrar Iosafat i Iosafat va engendrar Ioram i Ioatam va endrendrar Ozies/Uzies», en idioma grec  «οζιαν».

- En alguns textos que al·ludeixen al nom «Oseas/Osees», el fan dir com que és derivat de Iosué -en hebreu: יהושוע, llegiu «iehoshúa»-; tanmateix, n’hi ha diversos Iosué, com Iosué fill de Nun (Deuteronomi 1:38) o, un altre Iosué, fill de Iosadac (Hageo 1:12), mentres que Oseas/Osees era de fill de Beerí (Oseas 1). Reina Valera (1909), al respecte, manté Iehoshúa como Iosué i no com «Oseas/Osees», ni com «Uzías/Uzies», els quals els manté diferenciats així en la seua traducció del text del llibre d’Oseas/Osees precitat.

- N´és ben curiós què en el mateix versicle 1 del llibre d‘Oseas/Osees apareguen dos noms d’arrels diferents, però què, ben bé, podrien haver evolucionat històrica o gramaticalment envers el mateix nom, el d’Ausias inclús, esbrinat el cas, preguntar-se on caldria col·locar l’accent? Ausiàs? (accent agut) Ausias? (accent pla), inclús Àusias (accent esdrúixol). En aquest punt, la lògica que esdevé per la pronúncia hebraica, accentuació aguda per norma, salves excepcions, la més lògica accentuació vindria a ser la d’Ausiàs, pronunciació aguda (accent en la «a») però, donat que les pronuncies hebraiques, per norma, ne duen l'accent sobre la tercera arrel (‘àyin -ע- o yod -י- en el nostre cas) es pronunciaria com «hosheà» i «utsiyà», aguda. Tot i però, en ambdues paraules, es tracta de temps verbals intensius actius (qui fa tal o qual cosa sense acabar l'acció), cal retraure la pronuncia a la segona arrel (shin -שׁ- o tsadé -ץ-) que farien la paraula plana, devent de pronunciarse, doncs com «'utsíia» o «hoshéa», la qual cosa donaria «Ausias» (accent en la «i», plana) i no Ausiàs (aguda) ni, molt menys, Àusias (esdrúixola). 

- Ara bé, allò què ho deixa molt clar és què el nom està format per dos paraules: «’utsí» més «ià» apòcope de Iavé, doncs l’accent cauria sobre la vocal aguda de la primera paraula (ùtsí) i davant de la segona (ia), caiguent sobre la «i» vocàlica de la primera d’ambdues paraules ('utsí-ia). Entenem, doncs, que cal pronunciar «Ausias», sense accent ortogràfic.

- Seguim per un nom respecte del qual ningú no dubta de la seua escriptura o pronuncia. Es tracta de Urías/Uries aquell hitita al què David va posar al front del seu exèrcit per morir en la batalla i, així, enviduar la seua muller, a la què el rei havia deixat prenyada en aquella escena que canta Leonard COHEN en el seu tema «Hallelujah» (2 Samuel 11:2). El nom en hebreu és אוּרׅיׇּה -llegiu «Urí-ia»- significant «La meua llum és Iavé». Així doncs, l'accent en Urías/Uries cau sobre la «i» i no sobre la «a» ni la «e». 

- Tampoc hi ha dubres respecte de la pronuncia de Adonías/Adonies (1 Reis 5) escrit en hebreu אדֹנׅיׇה -llegiu-ne «Adoní-ia»- signfificant «El meu senyor és Iavé» i, tal i com diem en el cas d'Uries, l'accent cau sobre la lletra «i».

- Què signifiquen, doncs, els noms? Iehoshúa, és el imperfet de present  -acció què està fent-se però que no se sap quan conclourà, equivalent al gerundi, del verb ישע  -llegiu-ne «iashà’»-, així, doncs, una traducció literal vindria a donar-nos «aquell què està salvant-ne». Recordem què el nom de Jesús, és el mateix, però escrit «יְשַֻע» -léase «ieshúa’»- significant «ell salva» és el perfet, acció feta que identifica o individualitza a qui fa l'acció, a qui salva.

- Ara toca referir-se al nom d’Uzias/Utsías. Clarament deriva de l’arrel עוץ  -llegiu-ne «’oz»- que significa «coratge», «força», paraula a la que s’afegeix el nom diví «יה» -llegiu-ne «ià»-, la primera sil·laba del tetragràmaton «יהוה» que pronunciem, seguint el Grec del Nou Testament, como «Iavé». Així doncs, Uzías vindria a significar el «que porta el coratge diví» (forma intensiva passiva o pu’’al). N'hi ha un personatge anomenat Uzà (2 Samuel 2:6) de la mateixa arrel, però al que no se li afegeix el nom diví «ia», essent, doncs, el seu nom el de «coratge» a seques.

- Ens queda el significat d’Oseas/Osees: Se sosté que és de la mateixa arrel que Iosué; acceptant aquest criteri, deuríem d’entendre que Oseas vindria a significar «aquell què és mogut a salvar», doncs està en la forma causativa passiva «hof’al» del verb salvar ישע -llegiu «iasa`»-. Tot i això. Enrique FARFÁN sosté que Ozías/Osies s’escriu עֻץִּּׅיָהוּ -llegiu «uzziiahu»- derivat de עֺז -llegiu «oz»- significant força, potència, fortalesa i, per tant, significaria «fortalesa de Iavé», la qual cosa fa pensar que es tracta del mateix nom començat amb «o» o amb «u».

- Sincerament, la pronuncia en hebreu, pels que parlem llengües llatines, és ben difícil de diferenciar en la pràctica, doncs, Osies/Oseas comença per una «h» aspirada com en anglès i conclou per una gutural o esperit fort o aspre (com el grec), cap dels dos sons existeixen ni en Castellà, a excepción de a Andalusia (pronuncia d’origen semític -àrab o hebreu-), ni en Valencià/Català. Pel que fa a Uzías/Utsias comença per la mateixa gutural amb la que acaba Oseas/Osees i conté un dígraf inexistent en Castellà (ts) què, tanmateix, sí que existix en Valencià/Català (atzavares, atzúbia, atzar, paraules d’origen semític -àrab o hebreu-).

- Ara bé, com ha pogut evolucionar qualsevol de les paraules fins Ausias? Tant en Oseas/Osees, com en Uzías/Utzias, ha suposat una diptongació envers «au», molt comuna en l'occità, com la paraula «aufegar», la qual, a València, encara es fa servir, indistintament «aufegar» i «ofegar», per exemple). La ש  -shin-, que sona com «sh» en anglès i existent en català com en Xàbia o Xàtiva (de clara influència semítica) i la ץ -tsadé- que sona com la «ts». Sembla ser que, per un costat o un altre, s’han transformat en una «s» sonora. En qualsevol dels dos casos, té ple sentit l’evolució, a considerar com a paral·lela.

- Ara, quedaria esbrinar la voluntat dels progenitors de n'Ausias, la mare (Elionor RIPOLL) i el pare (Pere MARCH) per poder conèixer si volien que fora aquell que porta el coratge diví o el que és mogut a salvar. En un temps de combats i conquestes és lògic qualsevol dels noms per a qui anava a ser un senyor feudal i cavaller. Igual, la conjunta o paral·lela evolució que cada paraula hauria tingut, ben bé fan dir que Ausias significa tant Osias com Utsias.

- Gràcies per la vostra lectura.